Frank V (operetta d’una banca privada)

Frank V és una aliança entre Josep Maria Mestres (direcció) i Sergi Belbel (versió del text), amb la col•laboració d’Arnau Tordera, guitarra i veu del grup Obeses, que s’encarrega de l’adaptació musical. Una opereta rock que desvetlla els engranatges de la banca Frank, una banca privada gestionada per una colla de gàngsters professionals que no tenen més objectiu que estafar els seus clients.

Friedrich Dürrenmatt va escriure ja el 1959 i des de la mateixa Suïssa una de les crítiques més letals, àcides i subversives contra la banca. En l’adaptació de Sergi Belbel i Arnau Tordera partim del funeral (fals) que se celebra a les instal•lacions del banc per acomiadar al seu president (Eduard Farel•lo, el mateix Frank V). Tota aquesta pantomima té lloc perquè pretenen forçar la fallida del banc i liquidar l’organització per tal que l’Estat es faci càrrec del deute acumulat i així poder gaudir dels guanys adquirits durant els anys d’enganys i crims pels quals es caracteritza la banca Frank. Un argument que, malauradament, ens sona massa…

Frank V és una comèdia bufa que pretén mostrar els entrebancs i trucs de l’interior de la banca, els seus mètodes més propis de la màfia i dels gàngsters, així com l’extraordinari poder de corrupció i alienació dels diners sobre els homes. L’obra, la sàtira que va escriure Dürrenmatt va estar envoltada, com és lògic, de gran polèmica en el seu dia, fa més de 60 anys, i ara, justament estrenada el dia que Rodrigo Rato va ser “detingut” per inspeccionar casa seva per frau fiscal, l’obra segueix essent més actual que mai.

Diuen que qui canta els seus mals espanta, així que per explicar tota la misèria moral, embolics, crims, trucs i estafes, s’ha optat per dir-ho en forma de musical, més proper al cabaret germànic o a l’òpera rock que a un musical clàssic a l’ús. La posada en escena de Josep Maria Mestres és brillant i poderosa. L’escenografia de Pep Duran és perfecta i molt plàstica: l’escenari immens i amb diferents nivells reflexa perfectament la flama i l’ostentació del poder, i els seus elements mòbils que serveixen per passar d’escena a escena o d’una ubicació a una altra estan perfectament engranats. Els detalls estan cuidats al màxim, des de les carmanyoles de l’esmorzar a les maletes dels directius del banc quan es troben a la cambra cuirassada. La il•luminació (Raimon Rius) acompanya perfectament l’ambientació, tant al restaurant del Guillaume (Arnau Tordera) com a l’enterrament, a les sales de la companyia, etc.

El problema de Frank V no són tampoc els actors (que no cantants, amb l’excepció potser de Laura Aubert). Hi ha un elenc potent que fa una bona feina coral, amb menció especial per Xicu Masó, Arnau Tordera, Mònica López i David Verdaguer. No desmereixen tampoc la resta d’actors ni tan sols la banda Obeses posant la música en directe a l’espectacle. El problema de Frank V és la seva extensió. Les 2 hores i 10 minuts que dura s’acaben fent llarguíssimes perquè l’argument i el que ens explica l’obra és repetitiu, es veu d’una hora lluny per on anirà la història, i un cop explicada, donar voltes i voltes al mateix no aporta massa. La presentació dels personatges és clara, les seves intencions, també, així que allargar l’acció central resulta innecessari. Acaba resultant avorrit. Redundant.